La Imatge Regalada
Havia renunciat que la Ivanna fos la imatge regalada. La imatge que resta a la memòria. Aquell rostre de la noia que veus per un instant, des de la finestra del teu cotxe. Ella camina per un indret desconegut i, de sobte, entrant en un portal, es gira i es troba amb la teva mirada. Per uns instants s’il·lumina la teva ment i la desitges amb força. Fins i tot et sembla que et somriu. Has de seguir el teu camí. Engegues novament el cotxe per imperatiu del semàfor i tot l’aire que respires és nostàlgia. Tot és melancolia d’una oportunitat perduda, d’una vida que no serà mai la teva. Estàs segur que aquell rostre ha quedat gravat a la memòria. Saps que, en aquell instant, donaries qualsevol cosa per ella.
La imatge regalada és neta, lúcida, és d’una pal·lidesa immaterial. S’acosta a l’ideal somniat. Pots viure amb ella. Mai no fa mal. I fins i tot… s’oblida
